Torre del Castell, Santa Perpètua de Gaià (2006)

3. Aproximació històrica a la torre del castell

3.1. Introducció

Per exigències del projecte aquesta aproximació ha de ser curta i la corresponent selecció bibliogràfica, també. Els criteris que fem servir per a la referència bibliogràfica són els següents: a cada obra se li assigna un codi compost de les primeres cinc lletres dels cognoms de l’autor i la data de publicació. Dit codi es fa servir a la bibliografia i per a la citació dintre del text, seguit de dos punt i les pàgines referides. Altres referències com notes, documents, etc. es continuen després de coma. El títol dels articles dins d’un volum o publicació regular s’afegeix en cursiva, prescindint de posar-lo entre cometes, i el volum o publicació regular després d’A: en cursiva.

3.2. El conjunt castral

La primera referència documental indirecta de Santa Perpètua de Gaià la trobem a la donació el 960 del castell de La Roqueta, al terme de Fontanet, comtat de Manresa (fontr1969: 10, doc. 6) [avui l’Anoia, prop de Santa Perpètua], pel comte de Barcelona Borrell, fill de Sunyer, al seu fidel Isarn. Aquest castell havia estat aprissionat per Sunyer, pare del comte Borrell. Isarn, per altra banda, era fill de Sal·la, fundador del monestir de Sant Benet de Bages, qui tingué una intensa activitat repobladora al Bages i l’Anoia. Els Sal·la foren doncs, com veurem més avall, aprissionadors de la conca alta del Gaià i també del castell de Santa Perpètua. Relació que ens permet pensar que al voltant dels anys 60 del segle X es pogué construir el castell de Santa Perpètua (bolos1995: 512; cabañ1997: 316-7), com a conseqüència del pacte de 966 entre els comtes de Barcelona i els califes de Còrdova. L’extensió del terme de Santa Perpètua de Gaià seria d’uns 31,5 m2 dins de la xarxa castral establerta a mitjans segle X (batet1996: 125). És possible que el resultat del pacte fos l’abandonament de la ciutat de Tarragona, ocupada pel comte Sunyer el 941/942, i el reforçament de la línia defensiva de la zona penedesenca, situada ara a les riberes de l’Anoia i del Gaià (herna2003: 192). No obstant això, no disposem de cap document del segle X que confirmi la construcció del castell de Santa Perpètua, el qual probablement hauria estat devastat, però no despoblat durant les ràtzies d’Almanzor a les incursions sarraïnes del 978 (benet1995b: 431).

Les primeres mencions directes del terme de Santa Perpètua de Gaià les trobem en el document de venda de 976 del castell de Queralt al vescomte Guitard per part del comte Borrell de Barcelona (segur1984: 43-45; cabes2000: 19, doc. 1), en anomenar les afrontacions: “…et vadit…vel in termines Sancta Perpetua,…conglutinat cum terminos de castro Pontilios…”. Si es nombra explícitament el castell de Pontils, no és gens estrany suposar que al terme de Santa Perpètua també ja estigués construït el corresponent castell. El 996 es documenta la venda dels castells de Montagut, Querol i Pinyana a Hug de Cervelló per part del seu germà Sendred de Gurb i la seva dona Matrecinda. En les afrontacions definides en el document de venda se cita: “…et de circio in termino de Santa Perpetua, vel de Miralias, et est omnia in comitatu Barquinone.” (morer1981i: ap. n. 4).

És a inicis del segle XI quan trobem el document més interessant per a la història del conjunt de Santa Perpètua de Gaià, perquè és el primer que fa referència directa al seu castell i ens permet conèixer les seves relacions de propietat (el document està abastament citat a la bibliografia). L’1 de febrer de 1011 (1012?) es celebra un judici sobre l’altar de l’església de santa Susanna, davant del castell de Santa Perpètua (more1981i: ap. 5), per a solucionar el litigi sobre el lloc de Selmella en el terme de Santa Perpètua. S’enfronten el bisbe Borrell de Vic i el seu oncle Sal·la, besnét del fundador de Sant Benet de Bages (bolos1995: 512), per una banda, contra Hug [de Cervelló] de la prole d’Ansulf, per l’altra, per la disputa de la propietat del castell de “Saumella”. Els primers afirmaven que aquest els pertanyia perquè estava situat dins del terme de Santa Perpètua. Hug, al contrari, responia que el castell havia estat ocupat pel seu pare i pel seu germà Amat, qui va ser mort pels sarraïns, i ell com a hereu el te per més de 30 anys com a lliure alou. Hug de Cervelló guanyarà el plet. De fet aquest personatge, molt poderós a inicis del segle XI, és l’iniciador de la baronia de Cervelló. Així, el seu fill rebé en feu el domini de Santa Perpètua a partir de la segona meitat dels segle XI, com ensenya la convinença de 1052, entre el comte Ramon Berenguer I i Alemany Hug de Cervelló (españ1991: 298 à LFM, I, 278), i que es manté també a la segona meitat del segle XIV en possessió dels Cervelló, com demostra el document de 1365, pel qual Ramon Arnau de Cervelló, senyor dels castells de Vallespinosa i Santa Perpètua atorga poders en favor de Berenguer de Llorac, castlà de Rocafort (catal1992a: 331, n. 21). A finals del segle XV encara es documenten els Cervelló, barons de la Llacuna, com a senyors del castell de Santa Perpètua (mique1999: 91).

3.3. La torre del castell

Es podria pensar que a prop de l’altar de santa Susanna, on es celebrà el judici suara esmentat, “...cuyus eclesie sita est juxta predictum castrum de Sancta Perpetua.” es situava l’edifici on s’aixecà la construcció originaria del present projecte, la torre del castell de Santa Perpètua de Gaià. Però a tota la documentació consultada fins ara no hem pogut trobar cap menció a qualsevol fet constructiu d’aquest conjunt, exempció feta del treball de Cabañero (cabañ1997: 316-320), on s’estima en base a anàlisis comparatius que l’actual resta del castell s’hauria començat a construir entre els anys 985-995. Suposem que els estudis arqueològics que es faran en el marc d’aquest projecte, així com diversos anàlisis, com datacions de radiocarboni de restes orgàniques, ens podran aportar nous indicis o evidències de les fases constructives. Tampoc tenim referències de construcció a l’època andalusina, no obstant que es troben certs indicis a les excavacions arqueològiques que es duen a terme molt a prop de Santa Perpètua, precisament al castell de Selmella.[1]

La següent menció del castell trobem a l’instrument de venda, el 1023, feta pel comte Berenguer Ramon I a Guillem Amat del castell de Castellví de la Marca (morer1899i, ap. 6; udina1947: 10, doc. 8). A l’apartat de signatura dels testimonis apareix un tal Seniofred de Santa Perpètua, probablement un descendent dels Sal·la de sant Benet de Bages, donat que a aquestes dècades es comença a organitzar el sistema de defensa dels confins de la Marca contra els andalusins, on el riu Gaià significava la frontera més extrema. No disposem de la confirmació documental de la data en que el castell de Santa Perpètua passà de les mans dels Sal·la a la potent nissaga dels Cervelló, o si aquells formaren part de la família dels segons, però ja coneixem la convinença de 1052 amb el comte Ramon Berenguer I, malgrat que existeix la possibilitat que Guillem, vicari de Santa Perpètua, fill de Sal·la, hagués heretat aquest castell, segons el document de venda de 1030 (sobre1970: 25, n. 59). Al comte de Barcelona li havia d’interessar especialment mantenir la potestat dels castells més extrems de la marca, com confirmen les repetides convinences sobre el castell de Santa Perpètua signades pel ell entre el 1052 i el 1066, fins que el 1072 definitivament el compra a Bernat Bernat, fill de Bernat Sendred de Gurb-Queralt, per 40 unces d’or (catal1992a: 330). L’estreta relació del comte Ramon Berenguer I amb el castell de Santa Perpètua, el qual figurarà expressament anomenant en el seu testament, queda palesa novament en el conveni que estableix el 1089 amb Gerau Alemany III de Cervelló, qui li fa un préstec de set mil ducats d’or de València destinat a empreses bèl·liques contra els sarraïns, mitjançant l’empenyorament del castell de Santa Perpètua (mique1999: 91).

Una prova contundent de la funció eminentment defensiva que desenvolupaven els castells erigits a l’extrem de la Marca i especialment a la línia del riu Gaià, com és el cas del castell de Santa Perpètua, es veu en el resultat de les diferents incursions sarraïnes i la seva acció sobre les construccions defensives. A la primera incursió d’Almanzor del 978 segons Benet i Clarà, fou devastat el proper castell de Cabra i probablement també el d’Atonell (Saburella?), on va ser decapitat Amat, germà d’Hug de Cervelló. Del castell de Santa Perpètua no s’afirma res. La segona incursió de 1033 sí que l’afectà, donat que “…només es coneix un document datat el 1036 que confirma la despoblació del reculat i marginal castell de Santa Perpètua, que també resultà destruït.” (benet1995b: 431-432). Com passa a la primera incursió, també aquí disposem de la documentació que confirma els mètodes sarraïns, car el 1033 Guillem d’Oló, senyor de Mediona, fou atacat pels sarraïns davant del castell de Queralt, i seguidament escapçat (junye1992: 194, doc. 115). Poc després es comproven els reforçats esforços de repoblació de la zona, ja que el 1068 es documenta l’establiment de l’alou de Viladeperdius amb la seva torre, dins del terme castral de Santa Perpètua, per part de l’abat Miró de sant Benet de Bages a favor de Bonfill Oliban i els seus familiars per tal de reconstruir-la i posar les terres en cultiu (fontr1969: 59). Similar donació feu el 1077 Ramon Berenguer I del puig de Seguer per fer-hi una torre i repoblar-lo (benet1995b: 433). Segurament afectà aquest esforç de reconstrucció també al castell mateix de Santa Perpètua.

A partir de mitjans segle XII, un cop pacificades les terres de Tarragona arran de les conquestes de Tortosa i Lleida per part de Ramon Berenguer IV i expulsats els sarraïns de l’últim reducte (Siurana, 1153) comprovem la consolidació del poder militar i senyorial a les terres de l’Alt Gaià. En 1168 morí el cavaller Guillem de Montagut, ric senyor de l’Alt Gaià i la Segarra, del llinatge d’Hug de Cervelló, amb testament sacramental, deixant al seu fill homònim els castells de Pinyana, Santa Perpètua, Pontils i Montclar, entre d’altres (miret1910: 321). Encara a la primera meitat del segle XIV senyoregen els Montagut en aquestes conrades. En 1311 Galceran de Montagut, militar, demana a Bertran d’Angera, militar, la potestat del castell de Santa Perpètua i el 1322 ordenà el seu testament, nomenant marmessor entre d’altres a Bordó de Cervelló, senyor seu, i reservà 2.000 sous per a la seva ànima i per que fos instituïda una capellania a l’església de Santa Perpètua (piefa1984: 633-634). Al Museu Diocesà de Tarragona s’exposa actualment la tapa d’un sepulcre monumental doble, traslladat allí pels volts de 1916 de l’església de santa Maria de Santa Perpètua de Gaià (foto). Sembla coherent pensar que el sepulcre contenia les despulles de Galceran de Montagut i de la seva dona (palli1991: 112-113).

Pel que es veu, la senyoria del castell de Santa Perpètua es mantingué per segles en mans dels Cervelló, com testimonia el document de 1322. De la mateixa manera com al fogatge de 1358 es menciona el pagament de 21 lliures d’Arnau de Cervelló pels 42 focs del lloc de Santa Perpètua (ponsg1963: 454), el que significa una població d’uns 170 a 190 habitants. Però l’interés militar segurament aniria retrocedint en una zona ja absenta de necessitats defensives i la població davallaria naturalment si no existís una activitat alternativa. L’inicio de la davallada poblacional comença a sentir-se en el fogatge de 1365-70 que consigna 37 focs del lloc, encara en possessió dels Cervelló (catal1992a: 331). L’estudi comparatiu dels fogatges dels segles XIV al XVI ens mostra que el mínim absolut s’assolí el 1515 amb 5 focs, en concordança amb el mínim que es reflexa en el total de la Conca de Barberà (sotor2001: 47). En algun moment del segle XVI la propietat del castell de Santa Perpètua passà a mans dels comtes de Savallà. Aquest desenvolupament ens està indicant indirectament la pausada pèrdua d’importància de l’indret com a lloc estratègic de defensa, ja que la documentació no ens dona informació precisa sobre aspectes del castell o la seva torre. Malgrat l’escassetat documental hem trobat a l’Arxiu Històric Diocesà de Tarragona un interessant testimoni de la vida activa al castell al segle XV, on apareix un Montagut, ja no militar, ans al contrari mossen!. Es tracta dels comptes que presenta el 1408 Bartomeu Fonoll, jurat del castell de Santa Perpètua, pels diners rebuts per raó de la juradia, una institució municipal. Amb aquest instrument es comprova la posició central del lloc dins del terme, ja que menciona activitats a La Llacuna, Seguer, Santa Coloma, San Gallart i Igualada. En l’Annex 1 presentem la transcripció del document [2] i en l’Annex 2 les còpies fotogràfiques.

Santa Perpètua de Gaià participà també del gran desenvolupament econòmic i demogràfic de Catalunya dels segles XVIII i XIX, però exclusivament en un àmbit d’explotació agrícola. Aquest es materialitza en la construcció de la nova església parroquial de Santa Maria,[3] com testimonia la data inscrita a la dovella clau de la porta d’entrada: 1806, i en la nota del rector Ramon Piñol de 1807 “sobre els inconvenients de l’església vella (dedicada a Santa Maria) i la necessitat de bastir-ne una de nova.” (españ1991: 390). És així com el terme de Santa Perpètua assolí el zenit poblacional a mitjans segle XIX amb uns 1000 habitants, dels qual uns 400 vivien al poble (mique1992: 92), per a passar a mitjans segle XX al seu absolut despoblament (blasi2000: 16). Però, l’esvelta torre del castell, quan constituiria definitivament una ruïna? Era ja al segle XVI o únicament a partir de l’edat contemporània? No trobem per ara resposta documentada.

Amb aquesta última menció concloem la ressenya històrica de la torre del castell de Santa Perpètua, volent transmetre una idea de la dificultat en la recerca de documents importants referents a Santa Perpètua, màxim tenint present que tant el seu arxiu parroquial, com municipal, han estat destruïts durant la darrera Guerra Civil (graup2003).

7. Bibliografia consultada

batet1996

BATET i COMPANY, Carolina. La Marca de Barcelona als segles X-XI. Institut d’Estudis Penedesencs. San Sadurní d’Anoia, 1996

benet1995a

BENET i CLARÀ. Albert + Esperança PIQUER i FERRER. “Castell de Santa Perpètua de Gaià”. A:   Catalunya Romànica, vol. XXI, pp. 512-513. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1995

benet1995b

BENET i CLARÀ. Albert. “La Conca de Barberà. El Marc Històric. La Invasió Àrab”. A:   Catalunya Romànica, vol. XXI, pp. 431-445. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1995

blasi2000

BLASI i VALLESPINOSA, Francesc (Fotografies). La Vall del Gaià al Primer Terç del Segle XX. Centre d’Esdudis del Gaià, Centre Excursionista de Catalunya. Valls, 2000

bolos1995

BOLÒS i MASCLANS, J. + Albert BENET i CLARÀ + E. PIQUER I FERRER. “Castell de Santa Perpètua de Gaià”. A:   Catalunya Romànica, vol. XXI, pp. 512-515. Barcelona, 1995

cabañ1997

CABAÑERO SUBIZA, Bernabé. Los Castillos Catalanes del Siglo X. Institución Fernando el Católico. Zaragoza, 1997

cabes2000

CABESTANY i FORT, Joan-F. La Marca de l’Alt Gaià. Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-arqueològica. Barcelona, 2000

catal1992a

CATALÀ i ROCA, Pere + Miquel BRASÓ i VAQUÉ. “Castells de Santa Perpètua, Pontils i Vallespinosa”. A:   Els Castells Catalans, vol. IV, 327-340. Rafael Dalmau. Barcelona, (1971), 2ª 1992

catal1992b

CATALÀ i ROCA, Pere. “Castell de Selmella”. A:   Els Castells Catalans, vol. III, 526-535. Rafael Dalmau. Barcelona (1971), 2ª 1992

españ1991

ESPAÑOL, Francesca. L’Arquitectura Religiosa Romànica a la Conca de Barberà i Segarra Tarragonina. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà. Montblanc, 1991

fontr1969

FONT i RIUS, José Mª. Cartas de Población y Franquicia de Cataluña. Volumen I Textos. Barcelona, 1969

fortc1972

FORT i COGUL, Eufemià. El Senyoriu de Santes Creus. Fundació Salvador Vives Casajuana. Barcelona, 1972

graup1990

GRAU PUJOL, Josep M.T. + Valentí GUAL i VILÀ + Roser PUIG i TÀRRECH. Noms i Gent de la Conca de Barberà.  Limitacions i validesa de les sèries censals modernes. Barcelona, 1990

graup2003

GRAU i PUJOL, Josep M.T. + Manel GÜELL. “Un Capítol Oblidat de la Revolució i la Guerra Civil Espanyola”, A: Serra d’Or 521 (maig 2003), pp. 33-37, 2003

herna2003

HERNÀNDEZ CARDONA, F. Xavier. Història Militar de Catalunya. Aproximació Didàctica. Vol. I: Dels ibers als carolingis. Rafael Dalmau. Barcelona, 2003

igles1934

IGLÉSIES, Josep + Joaquim SANTASUSAGNA. Les Valls del Gaià, del Foix i de Miralles. Guia itinerària precedida d’un esbós monogràfic. Centre de Lectura de Reus. Reus, 1934

junye1992

JUNYENT i SUBIRÀ, Eduard. Diplomatari i Escrits Literaris de l’Abat i Bisbe Oliba. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, 1992

mique1999

MIQUEL, Marina + Josep SANTESMASES + Dolors SAUMELL. Els Castells de Gaià. Edicions Cossetània. Valls, 1999

miret1910

MIRET i SAN, Joaquím. Les Cases de Templers y Hospitalers en Catalunya. Aplech de Noves y Documents Antics. Impremta de la Casa Provincial de Caritat. Barcelona, 1910

morer1981i

MORERA LLAURADÓ, Emilio. Tarragona Cristiana. Historia del Arzobispado de Tarragona y del Territorio de su Provincia. Institut d’Estudis Tarraconenses R. B. IV. Tarragona, (1897) 1981 facsímil, vol. I

palli1991

MARTÍ i AIXALÀ, Josep (comissari). Pallium. De la Memòria de sant Fructuós al Triomf de santa Tecla. Catedral de Tarragona. Tarragona, 1991

piefa1984

PIÉ FAIDELLA, Joan. Annals Inèdits de la Vila de La Selva del Camp de Tarragona. Institut d’Estudis Tarraconenses “Ramon Berenguer IV”. Tarragona, (1899-1914), 1984 facsímil

plade1995xxi

PLADEVALL i FONT, Antoni (dir). Catalunya Romànica.  El Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1995, vol. XXI

ponsg1963

PONS i GURI, J. M. “Un fogatgement desconegut de l’any 1358”. A:   Boletín de la Real Academia de Buenas Letras, núm. 30, pp. 323-498. Real Academia de Buenas Letras. Barcelona, 1963-64

segur1984

SEGURA i VALLS, Joan. Història de Santa Coloma de Queralt.  Refosa i Ordenada en la seva Ampliació per Joaquim Segura Lamich. Ajuntament de Santa Coloma. Santa Coloma de Queralt, (1879), 1984, 3ª ed.

sobre1970

SOBREQUÉS i VIDAL, Santiago. Els Grans Comtes de Barcelona. Ed. Vicens Vives. Barcelona, (1961) 2ª 1970

sotor2001

SOTORRA i MONTBLANCH, Jordi. “Fogatge de 1515. A la Conca de Barberà i la Baixa Segarra”. A:   Recull, núm. 7, pp. 45-64. Associació Cultural Baixa Segarra. Santa Coloma de Queralt, abril 2001

udina1947

UDINA MARTORELL, Federico (ed.). El “Llibre Blanch” de Santas Creus. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Barcelona, 1947


Annex 1:

ARXIU:     A.H.D.T. – Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona

FONS:       Parroquial de Santa Perpètua de Gaià

VOLUM:   Caixa 1, nº 1

TÍTOL:      Papers diversos ss. XV-XVI

MIDES:     16,0*21,5 cm

TIPUS LLETRA: gòtica catalana

Document: 1 fulla solta

DATA:       1408

IDIOMA:   català

ARX.FOT.:     AHDT_033.JPG

Transcripció:

Més,  sia d’en Bertomeu Fonol jurat del

castel de santa Perpetua en l’an de 1408

de les rebudes que fa per raho de la

juradia

Primerament rebí d’en G. Rocha          |   5 sous

Ítem rebí d’en Pere Ferer                             | 21 sous

per raho del sensal del troç                       |

d’Arbocetes                                                            |

ítem rebí d’en Guerau Prim                    |  4 sous

suma de rebuda 30 sous

Document: 2 r

DATA:       1408

IDIOMA:   català

ARX.FOT.:     AHDT_034.JPG

Transcripció:

Més, sia d’en Bertome Fonol dels jornals

que fa per raho de la juradia

primerament aní a ça Lacuna                    |

ab en Guerau Prim que parenla                | 2 sous

ab lo senyor del fet des                                       |

prehicadors en setembre 1                             |

dia

ítem aní a Seguer y a Sta Oloma               |

ab en Guerau Prim per trachtar ab        | 18 diners

en Francesch Lorenç 1 dia                              |

ítem anan a Igualada per lo fet                  | 3 sous

d’en Brunet estiguen 2 dies                           |

ítem anam a san Galart que mosen        |

Berenguer de Muntagut ane dat               | 18 diners

dia que parlarie ab en Fran-                         |

cesch Lorenç un dia                                             |

Document: 2 v

DATA:       1408

IDIOMA:   català

ARX.FOT.:     AHDT_035.JPG

Transcripció:

Item aní a Gualada ab en Guerau         |

Prim per lo fet d’en Brunet esti-             | 4 lliures

guem dos dies                                                       |

________________________________________________


Annex 2.1:


Annex 2.2:


Annex 2.3:


[1] Informació personal de la directora de les excavacions Mónica López.

[2] Agraïm el suport rebut de la professora Montserrat Sanmartí en aquesta tasca.

[3] Veure l’aproximació històrica de la mateixa al projecte de restauració, exp.: SAPEGI-05

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s