Esglèsia de Santa Perpètua de Gaià (2005)

3. Aproximació històrica a l’església

3.1. Introducció

Per exigències del projecte aquesta aproximació ha de ser curta i la corresponent selecció bibliogràfica, també. Els criteris de referència bibliogràfica són els següents: a cada obra se li assigna un codi compost de les primeres cinc lletres dels cognoms de l’autor i la data de publicació. Dit codi es fa servir a la bibliografia i per a la citació dintre del text, seguit de dos punt i les pàgines referides. Altres referències com notes, documents, etc. es continuen després de coma. El títol dels articles dins d’un volum o publicació regular s’afegeixen després de A: en cursiva i prescindint de posar-lo entre cometes.

3.2. El conjunt castral

Les primeres mencions sobre el terme de Santa Perpètua de Gaià les trobem el 976 en el document de venda del castell de Queralt al vescomte Guitard per part del comte Borrell de Barcelona (segur1984 [1879]: 43-45; cabes2000: 19, doc. 1), però ja en un document de 960 el comte Borrell fa cessió del castell de La Roqueta, a l’Anoia, al seu fidel Isarn (benet1982: 27-28, n. 13; fontr1969: 10, doc. 6). Aquest personatge pertany a la família Sal·la, fundadora del monestir de Sant Benet de Bages, aprisionadors de la conca alta del Gaià i també del castell de Santa Perpètua. Relació que ens permet pensar que al voltant dels anys 60 del segle X es pogué construir el castell de Santa Perpètua (bolos1995: 512; cabañ1997: 316-7), com a conseqüència del pacte de 966 entre els comtes de Barcelona i els califes de Còrdova. És possible que el resultat del pacte fos l’abandonament de la ciutat de Tarragona, ocupada pel comte Sunyer el 941/942, i el reforçament de la línia defensiva de la zona penedesenca, situada ara a les riberes de l’Anoia i el Gaià (herna2003: 192). No obstant això, no disposem de cap document del segle X que confirmi la construcció del castell de Santa Perpètua, el qual probablement hauria estat devastat, però no despoblat durant les ràtzies d’Almanzor en les incursions sarraïnes del 978 (benet1995: 431), ja que el 996 es documenta la venda dels castells de Montagut, Querol i Pinyana a Hug de Cervelló pel seu germà Sendred de Gurb i la seva dona Matrecinda. En les afrontacions definides en el document de venda se cita: “…et de circio in termino de Santa Perpetua, vel de Miralias, et est omnia in comitatu Barquinone.” (morer1981i: ap. n. 4).

És a inicis del segle XI quan trobem el document més interessant per a la història del conjunt de Santa Perpètua de Gaià, perquè és el primer que fa referència al seu castell i ens permet conèixer les seves relacions de propietat (el document està abastament citat a la bibliografia). L’1 de febrer de 1011 (1012?) es celebra un judici sobre l’altar de l’església de santa Susanna, davant del castell de Santa Perpètua (more1981i: ap. 5), per a solucionar el litigi sobre el lloc de Selmella en el terme de Santa Perpètua. S’enfronten el bisbe Borrell de Vic i el seu oncle Sal·la, besnét del fundador de Sant Benet de Bages (bolos1995: 512), per una banda, contra Hug [de Cervelló] de la prole d’Ansulf, per l’altra, per motiu de la propietat del castell de “Saumella”. Els primers afirmaven que aquest els pertanyia perquè estava situat dins del terme de Santa Perpètua. Hug, al contrari, responia que el castell havia estat ocupat pel seu pare i pel seu germà Amat, qui va ser mort pels sarraïns, i ell com a hereu el te per més de 30 anys com a lliure alou. Hug de Cervelló guanyarà el plet. De fet aquest personatge, molt poderós a inicis del segle XI, és l’iniciador de la baronia de Cervelló, la qual ostentarà el domini de Santa Perpètua a partir de la segona meitat dels segle XI, com ensenya la convinença de 1052, entre el comte Ramon Berenguer I i Alemany Hug de Cervelló (españ1991: 298 à LFM, I, 278), i que es manté també a la segona meitat del segle XIV, com demostra el document de 1365, pel qual Ramon Arnau de Cervelló, senyor dels castells de Vallespinosa i Santa Perpètua atorga poders en favor de Berenguer de Llorac, castlà de Rocafort (catal1992a: 331, n. 21). A finals del segle XV encara es documenten els Cervelló, barons de la Llacuna, com a senyors del castell de Santa Perpètua, però el lloc te una gran davallada poblacional, car al fogatge de 1496 es comptabilitzen només deu famílies (mique1999: 91), i pitjor encara, al fogatge de 1515 Santa Perpètua te només 5 focs (sotor2001: 47).

3.3. L’església parroquial

Es podria pensar que l’església de santa Susanna -sobre l’altar de la qual es celebrà el judici suara esmentat- és l’edifici on s’aixecà la construcció originaria del present projecte, l’església parroquial de santa Maria, però sorprenentment es tracta de l’església situada en el perímetre del cementiri del poble, a un centenar de metres del castell. Aquesta circumstància ens pot fer pensar que, o bé l’església del castell no era construïda en una data tan primerenca com el 1011, o bé no es volia celebrar el judici en les dependències d’un dels litigants. Una tercera possibilitat, descartada ara per ara pel silenci dels documents, seria que en alguna data incerta s’hauria fet un canvi de nom en una nova consagració dels dos llocs de culte. L’opció més plausible sembla ser la de no realitzar el judici en camp del contrari, donat que un document de voltants de 1020 ens indica que les disposicions testamentàries de Sal·la es realitzaren “…in castrum vocitatum Sancta Perpètua ante cuius altario consistimus nos elemosinarius sequentes…” (españ1991: 298, n. 12; bolos1995: 512), fent clara referència a la capella castral, però sense aclarir si es tracta de santa Susanna o santa Maria.

Així, la primera menció explícita de l’església que documentem la trobem en el testament que el 1172 atorga Pere d’Anguera, llegant bens a Santes Creus, a qui deixava tots els bens que tenia a Santa Perpètua, excepte els rèdits de molienda “…quod dono ecclesie sancte Marie de sancta Perpetua medietatem ad opera et medietatem clericis eiusdem loci per missas et hoc de presenti expleto.” (udina1947: 159, doc 158). No queda clar si és per a la construcció de l’església, o per a obres que s’estan fent. De igual forma no ens aclareix la butlla de 1154 que Anastasi IV atorga a l’arquebisbe de Tarragona, confirmant les possessions de la seu tarragonina, on es fa menció de “…ecclesiam de Sancta Perpetua…” (españ1991: 300; plade1995: 452), si es tracta de santa Maria o santa Susanna. En la butlla de 1193 que Celestí III envià en favor de l’església de Tarragona, “…aleshores documentem la parròquia de Santa Perpètua…” (españ1991: 300, n. 24), que suposem és la parroquial de santa Maria. La transcripció d’una inscripció a una lauda sepulcral de 1348, ara desapareguda, ens relata la construcció d’una capella sota l’advocació de santa Maria a l’església de santa Susanna (españ1991: 301, n. 28 à ap. 16 i 17).

A les darreries del segle XIV, entre 1388 i 1406 trobem diversos documents que donen comte de l’actuació de dos rectors de la parròquia de Santa Perpètua en afers particulars (piñol2000: docs. 98, 99, 102-104, 141, 146, 152).

Es interessant el document de 1411 (AHAT, Fons parroquial Santa Perpètua, Caixa 4, 23-a) sobre el repartiment de la talla de l’església per les obres i despeses realitzades, però malauradament manquen detalls de dites obres (Annex 2.1).

En la visita pastoral de l’arquebisbe Joan Manuel de Espinosa realitzada en 1666 a Santa Perpètua (AHAT, Fons parroquial Santa Perpètua, Caixa 4, 26-b) s’especifica que les construccions visitades estan be i decents, tal com l’altar major, el qual està a la invocació de Nostra Senyora. També es visiten els altars de nostra senyora del Roser i del nom de Jesú, i l’església vella, que està a la invocació de santa Susanna, està be i decent i algunes vegades es celebra missa (Annex 2.2). Però, en la visita pastoral de l’arquebisbe Manuel de Samaniego i Jaca, realitzada en 1723, no es fa cap referència a l’inventari immoble (Annex 2.3).

Al segle XVIII hi ha un important creixement demogràfic a Catalunya a conseqüència de la bonança econòmica, que també repercuteix en el terme de Santa Perpètua, on el nombre d’habitatges segons les diferents sèries censals estaria entre 24 i 25 cases (graup1990: 36). Aquest creixement arribarà al seu màxim a mitjans segle XIX, “…ja que suma en tot el municipi 1.030 veïns, dels quals 400 viuen al poble…” (mique1999: 92). Aquest fenomen es tradueix naturalment en la construcció de noves i més grans esglésies parroquials, com queda manifest en les obres realitzades a partir de finals del segle XVII (fugue1983). No obstant, per a l’església de santa Maria, objecte d’aquest projecte, no hem trobat als arxius, fins ara, cap contracte d’obres o document que faci referència clara a la seva construcció. El document petri més convincent el tenim a la pedra incrustada damunt la dovella clau de la porta d’entrada, on veiem gravada la data de 1806, puig suposem que es tracta de l’any en que s’acabà d’envestir l’obra (F. 29, 30). Creiem que aquest fet resta corroborat per la nota del rector Ramon Piñol de 1807, per la qual aquest convé amb el Comú de la parròquia de Santa Perpètua “…per donar la deguda capacitat a la nova Iglesia que se va a fer, prendre un pati propi de la Rectoria…” (españ1991: 390, ap. 21; el subratllat és nostre), malgrat que l’autora interpreti la nota com si fos “…sobre els inconvenients de l’església vella (dedicada a Santa Maria) i la necessitat de bastir-ne una de nova.” No obstant, és factible la possibilitat que la data gravada de 1806 faci referència a l’inici de les obres, tenint present que l’ornamentació interior de l’església mostra un caràcter estilístic neoclassicista, el qual es desenvolupa fermament a les primeres dècades del segle XIX. O bé, que la data sigui essent vàlida per l’acabament de les obres exteriors, mentre que la decoració interior fos posterior.

Degut al canvi de director de l’arxiu Històric Arxiprestal de Tarragona fa un parell d’anys, i el canvi de les signatures topogràfiques dels documents, no hem pogut trobar encara l’instrument original esmentat per tal d’analitzar-lo detingudament. Una nota del rector March de 1840 dona comte del canvi d’orientació de la nova església, car: “…devem considerar que la posició de la Iglesia vella era que sas portas principals estaban frente lo castell y ara son frente Sta. Susana.” (españ1991: 391, ap. 22). El fet interessant de la nota és que “lo consueta” no tenia indicació de la transformació de l’església vella en la nova. Igualment, la visita pastoral de 1827 realitzada per l’arquebisbe Antonio Fernando de Echanobe y Zaldíbar, que hem consultat a l’AHAT, no fa cap referència a l’obra nova, i només es limita a l’inventari dels llibres sacramentals i dels objectes metàl·lics i “prendas” (Annex 2.4). Amb aquesta última menció concloem la ressenya històrica de la parroquial santa Maria del castell de Santa Perpètua, volent transmetre una idea de la dificultat en la recerca de documents importants referents a Santa Perpètua, màxim tenint present que tant el seu arxiu parroquial, com municipal, han estat destruïts durant la darrera Guerra Civil (graup2003).

7. Bibliografia consultada

baseg1997

BASEGODA MUSTÉ, Buenaventura.  La Bóveda Catalana. Institución Fernando el Católico. Zaragoza, 1997

benet1995a

BENET i CLARÀ. Albert + Esperança PIQUER i FERRER. «Castell de Santa Perpètua de Gaià», A:   Catalunya Romànica, vol. XXI, pp. 512-513 . Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1995

benet1995b

BENET i CLARÀ. Albert. «La Conca de Barberà. El Marc Històric. La Invasió Àrab».  A:   Catalunya Romànica, vol. XXI, pp. 431-445. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1995

bergo1965

BERGÓS, Joan. Tabicados Huecos. COAC. Barcelona, 1965

blasi2000

BLASI i VALLESPINOSA, Francesc (Fotografies). La Vall del Gaià al Primer Terç del Segle XX. Centre d’Esdudis del Gaià, Centre Excursionista de Catalunya.Valls, 2000

bolos1995

BOLÒS i MASCLANS, J. + Albert BENET i CLARÀ + E. PIQUER I FERRER. «Castell de Santa Perpètua de Gaià«.  A:   Catalunya Romànica, vol. XXI, pp. 512-515. Barcelona, 1995

cabañ1997

CABAÑERO SUBIZA, Bernabé. Los Castillos Catalanes del Siglo X. Institución Fernando el Católico. Zaragoza, 1997

cabes2000

CABESTANY i FORT, Joan-F. La Marca de l’Alt Gaià. Institut d’Estudis Catalans. Secció Històrico-arqueològica. Barcelona, 2000

cassi1964

CASSINELLO, Fernando. Bóvedas de Ladrillo.  IETcc. Madrid, 1964

catal1992a

CATALÀ i ROCA, Pere + Miquel BRASÓ i VAQUÉ. «Castells de Santa Perpètua, Pontils i Vallespinosa». A:   Els Castells Catalans, vol. IV, 327-340. Rafael Dalmau. Barcelona, (1971), 2ª 1992

catal1992b

CATALÀ i ROCA, Pere. «Castell de Selmella». A:   Els Castells Catalans, vol. III, 526-535. Rafael Dalmau. Barcelona (1971), 2ª 1992

españ1991

ESPAÑOL, Francesca. L’Arquitectura Religiosa Romànica a la Conca de Barberà i Segarra Tarragonina. Centre d’Estudis de la Conca de Barberà. Montblanc, 1991

españ1995

ESPAÑOL i BERTRAN, Francesca + Albert BENET i CLARÀ. «Santa Maria de Santa Perpètua de Gaià». A:   Catalunya Romànica, vol. XXI, p. 452. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1995

fontr1969

FONT i RIUS, José Mª. Cartas de Población y Franquicia de Cataluña. Volumen I Textos. Barcelona, 1969

fortc1972

FORT i COGUL, Eufemià. El Senyoriu de Santes Creus. Fundació Salvador Vives Casajuana. Barcelona, 1972

fugue1978

FUGUET I SANS Joan. «Una Església del Darrer Barroc a la Conca de Barberà». A:   Aplec de Treballs Nº 1, Època l. Montblanc, 1978

fugue1980

FUGUET I SANS, Joan. «Barroquisme i Tradició al Temple Parroquial de Sarral». Miscel·lània Sarralenca, Separata. Sarral, 1980

fugue1983

FUGUET i  SANS, Joan. «Arquitectura religiosa del segle XVIII a la Conca de Barberà». A:   Taüll. Butlletí de les Comissions per al Patrimoni Cultura, pp. 43-56. Patrimoni Cultural dels Bisbats Catalans, 1983-1984, n. 3-4

gavin1984

GAVÍN, Josep M. Inventari d’Esglésies. Anoia – Conca de Barberà 16. Barcelona, 1984

graup1990

GRAU PUJOL, Josep M.T. + Valentí GUAL i VILÀ + Roser PUIG i TÀRRECH. Noms i Gent de la Conca de Barberà. Limitacions i validesa de les sèries censals modernes, Barcelona, 1990

graup2001

GRAU I PUJOL, Josep M.T. «Notícia sobre la construcció de l’església parroquial de sant Martí de les Piles de Gaìa (segle XVlll)». A:   Recull, núm. 7. Associació Cultural Baixa Segarra. Santa Coloma de Queralt, 2001

graup2003

GRAU i PUJOL, Josep M.T. + Manel GÜELL. «Un Capítol Oblidat de la Revolució i la Guerra Civil Espanyola». A:   Serra d’Or, 521 (maig 2003), pp. 33-37 , 2003

gulli1995

GULLI, Riccardo + G. MOCHI. «Bóvedas Tabicadas». A:   Arquitectura e construzione. CDP Editrice. Roma, 1995

herna2003

HERNÀNDEZ CARDONA, F. Xavier. Història Militar de Catalunya. Aproximació Didàctica. Vol. I: Dels ibers als carolingis. Rafael Dalmau. Barcelona, 2003

igles1934

IGLÉSIES, Josep + Joaquim SANTASUSAGNA. Les Valls del Gaià, del Foix i de Miralles. Guia itinerària precedida d’un esbós monogràfic. Centre de Lectura de Reus. Reus, 1934

liaño1983iii

LIAÑO MARTÍNEZ, Emma. Inventario Artístico de Tarragona y su Província. De Santa Barbara a Xerta. Ministerio de Cultura. Madrid, 1983, vol. III

mique1999

MIQUEL, Marina + Josep SANTESMASES + Dolors SAUMELL. Els Castells de Gaià. Edicions Cossetània. Valls, 1999

miret1910

MIRET i SAN, Joaquím. Les Cases de Templers y Hospitalers en Catalunya.  Aplech de Noves y Documents Antics. Impremta de la Casa Provincial de Caritat. Barcelona, 1910

morer1981i

MORERA LLAURADÓ, Emilio. Tarragona Cristiana. Historia del Arzobispado de Tarragona y del Territorio de su Provincia. Institut d’Estudis Tarraconenses R. B. IV. Tarragona, (1897) 1981 facsímil, vol. I

moyab1993

MOYA BLANCO, Luis. Bóvedas Tabicadas. COAM. Madrid, 1993

piñol2000

PIÑOL ALABART, Daniel. Catàleg dels Pergamins de la Comunitat de Preveres de Santa Coloma de Queralt (1270-1760).  Catàleg dels Pergamins dels Senyors de Santa Coloma de Queralt (1206-1612). Manuscrit mecanografiat. Arxiu Històric Provincial, Tarragona, 2000

plade1995xxi

PLADEVALL i FONT, Antoni (dir). Catalunya Romànica.  El Tarragonès, el Baix Camp, l’Alt Camp, el Priorat, la Conca de Barberà. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1995, vol. XXI

segur1984

SEGURA i VALLS, Joan. Història de Santa Coloma de Queralt.  Refosa i Ordenada en la seva Ampliació per Joaquim Segura Lamich. Ajuntament de Santa Coloma. Santa Coloma de Queralt, (1879), 1984, 3ª ed.

sotor2001

SOTORRA i MONTBLANCH, Jordi. «Fogatge de 1515. A la Conca de Barberà i la Baixa Segarra». A:   Recull, núm. 7, pp. 45-64. Associació Cultural Baixa Segarra. Santa Coloma de Queralt, abril 2001

udina1947

UDINA MARTORELL, Federico (ed.). El «Llibre Blanch» de Santas Creus. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Barcelona, 1947